El dolor de perdre un bebè durant la gestació, en el part o al cap de pocs dies de néixer és indescriptible, i “ningú s’ho mereix”. Els pares que ho viuen se senten aïllats i troben a faltar suport institucional i de la societat.
Perquè, d’una banda, no es reconeix la seva pèrdua, alguns no tenen dret ni a una baixa mèdica i han de fer front a un seguit de decisions i despeses difícils de prendre i d’assumir en pocs dies, i de l’altra també “és molt dur escoltar aquestes vivències”, tal com reconeix un dels afectats. Però cal parlar-ne. Dies com el 15 d’octubre, per la conscienciació sobre el dol gestacional, perinatal i neonatal, i associacions com Petits Estels han de servir perquè cada vegada tinguin més suport. L’entitat, a més d’oferir atenció psicològica i organitzar grups d’ajuda mútua, també treballa per donar-hi visibilitat. L’any passat va aconseguir que s’obrís un espai al cementiri de Fontaneda per al record dels petits.
Luca
En Luca va néixer a les 21 setmanes i 4 dies de gestació. Molt prematurament després d’un embaràs complicat, amb risc tant per a la mare com per a ell. De fet, van ser traslladats a França preveient la possibilitat que s’hagués d’interrompre l’embaràs de manera forçada, explica la mare, la Laura.
En Luca va arribar al món tres dies massa aviat, perquè abans de les 22 setmanes a França no el consideraven viable. No va tenir l’opció d’acabar de desenvolupar-se en una incubadora, com tants altres. Si hagués vingut tres dies més tard, la història segurament hauria estat molt diferent. La mare, tot i haver vist viu el seu fill, té un informe mèdic que diu que el nen va néixer mort i que no s’hi podia fer res.
Per aquests tres dies ni tan sols pot constar al Registre Civil, explica la Laura, com si no hagués passat res ni el Luca hagués existit. Ara com a mínim podrà fer-lo constar en el llibre de família, perquè ella és francesa resident al Principat, i això “ja és alguna cosa”, afirma. Al llibre de família andorrà, en Luca, no hi pot constar.
Com se supera això? “No ho superes, aprens a viure amb això”, constata reconeixent que sort de l’ajuda i suport psicològic. Un tatuatge amb el seu nom l’ajuda a sentir-lo amb ella, és com “portar-lo a sobre” i això “alleujera el dol”. És una mesura que molts pares que passen per una experiència com aquesta adopten, i de fet a nivell psicològic es recomana. És una excusa també per poder-ne parlar, ja que sempre és difícil parlar dels que ja no hi són, i especialment quan legalment no han arribat a ser.
Jan
En Jan és el primer fill de l’Èlia i l’Isaac, una parella que va haver de prendre la difícil decisió d’interrompre l’embaràs passades les 24 setmanes de gestació (límit legal per poder fer-ho a Espanya), vist que el nen tenia una malaltia greu, incurable, que en feia inviable la seva vida. “Segur que alguna altra parella hauria decidit diferent”, apunten els pares, però ells, veient la pluridiscapacitat que patia el Jan, que els metges no els sabien dir quant temps sobreviuria (si hores, dies o setmanes), les dificultats que els comportaria amb dos viatges setmanals a Barcelona i el xoc emocional duríssim d’haver conviscut amb ell i deixar-lo anar al cap de ben poc, no s’hi van veure amb cor. “Quina vida li podem oferir?”, es preguntaven. I el comitè mèdic que va avaluar el seu cas ho va acceptar, el pronòstic del Jan era massa dolent i la seva vida inviable.
En el seu cas, la teràpia psicològica va començar abans de perdre el Jan, i “va ser clau”, afirmen l’Èlia i l’Isaac. Van ser moltes nits sense dormir ni deixar de plorar i de “paraules que no consolen”.
El part del Jan va ser dur, més de 30 hores. I després van passar unes hores amb ell. Es van fer fotografies i tenen el motlle de les seves petjades a casa, a més de dur tatuat el seu nom. Allà, a l’Hospital Clínic on van tenir el seu primer fill, els van dir que cada dia atenien un cas d’interrupció involuntària de l’embaràs com el seu.
Si fins aquí havia estat dur, encara ho va ser més tornar a casa de buit i amb la sensació d’haver abandonat el seu primer fill a Barcelona. “És el pitjor viatge de la meva vida”, assegura l’Isaac, que apunta que la idea que havia abandonat el seu fill insistia a reproduir-se cada cop que aconseguia foragitar-la del seu cap, com un martelleig “que et fa sentir súper malament”.
L’Èlia afirma que quan et passa una cosa com aquesta et dius: “no em recuperaré mai”, i t’has d’obligar a tornar a sortir i a retrobar-te amb les amistats. Ara, però, amb il·lusió continguda, esperen un segon fill. “Anem amb por, tampoc vols il·lusionar l’entorn”, afirmen mentre expliquen que quan ho van saber van pensar: “sortirà bé, hem de ser positius”. Ara bé, “fins que no surti no ens ho creurem”, diuen.
Pol
Els pares el Pol van anar a un control amb la ginecòloga la setmana 20 d’embaràs i allí van rebre la notícia que hi havia alguna cosa que no anava com hauria: no hi ha suficient líquid amniòtic a la bossa. I aquí “comença el periple”, expliquen l’Òscar i la Laura. La doctora no els explica per què no hi ha líquid però els diu que de seguida els contactaran des de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Malauradament no va ser així, i passen quatre setmanes, amb enfrontament inclòs amb la doctora andorrana perquè la família volia comptar amb revisions mentre no pogués ser atesa a Barcelona, fins que tenen cita a l’hospital català.
Allà els van fer un seguit de proves i arribat el moment els informen que el Pol tenia no una ni dos, sinó tres malformacions: una coronària, una altra d’òssia i una tercera de ronyons, que explicava la manca de líquid amniòtic. Evidentment, la notícia els deixa decebuts.
La vida del Pol és inviable i amb només tres dies han de decidir si continuaven amb l’embaràs fins que el seu fill “morís per esclafament muscular” o bé el sedaven i es provocava un part. Van optar per la segona opció, encara que “és molt difícil, perquè t’agafa en un moment molt feble, en què ets molt vulnerable”, reconeixen, i a més és una decisió que s’ha de prendre “de la nit al dia” I després, tornes a casa de buit: “Dones a llum i te’n vas sense ell”, diu la Laura.
Ells van donar el Pol a la ciència, però continua amb ells. Van penjar un estel a l’espai habilitat al cementiri de Sant Julià, a Fontaneda, de dol perinatal i neonatal, i com a mínim van a celebrar el seu aniversari amb ell. Són família nombrosa, doncs el Pol té una germana i un germà. La gran, que sabia que tindria un germà que després mai va arribar, sempre el té en compte i el fa aparèixer en els treballs de l’escola, expliquen els seus pares. El petit ha arribat després d’ell i ha suposat una alegria quan encara estaven de dol.
L’Òscar i la Laura defensen que la seva va ser una interrupció involuntària de l’embaràs, i així consta en els informes del Clínic, però la CASS continua sense fer-se càrrec de la despesa. “4.000 euros que has de tenir d’un dia per l’altre”, expliquen, i encara “sort de la família”. Per això demanen que es despenalitzi l’avortament en aquests casos, que és un dret de les dones “i també dels homes”, argumenta l’Òscar, i s’inclogui a la cartera de serveis.
Font: BonDia
Foto: Facundo Santana
